Passió per sa muntanya

Sebastià Barceló, el mestre que ens va ensenyar a trescar muntanyes

Amb el protagonista d’avui continuem les entrevistes a persones que, d’una manera o una altra, han tingut una certa rellevància en l’activitat muntanyenca. Sebastià Barceló és, sobretot, un mestre compromès amb els drets humans i l’educació per la Pau. I que ha gaudit de l’espectacle de la natura com un element important a l’hora de transmetre valors i ensenyances a les noves generacions. Vet aquí el seu testimoni.

✎ Sebastià Barceló amb un agenda de la Serra de Tramuntana 2025

Pregunta.- Ens podries fer una presentació personal?

Resposta.- Jo, per circumstàncies de la vida, vaig néixer a un poble de Caceres que es diu Aldeanueva del Camino. Es un poble que està devora la Serra de Gredos. Just al nord de la província. Vaig estar allà fins els vuit anys. En unes condicions molt bones. Jo era fill únic i tenia uns padrins que me cuidaven bé. Els records que tenc son tots positius. Els meus pares estaven molt per jo.

El meu pare, mallorquí, era Guàrdia Civil i quan va entrar a la Guàrdia Civil el varen destinar a Caceres per que a la zona muntanyosa, hi havia maquis (1). Jo vaig néixer a l'any cinquanta. La meva mare era d’allà. Tenia una família nombrosa i acollidora i per això vaig tenir una vida relativament segura. Els meus pares m’estimaven i em cuidaven bé. Als vuit anys, el meu pare va fer un curs per ascendir a caporal. El va aprovar i va poder triar destí. I va decidir tornar a Mallorca. Jo vaig venir a Mallorca i mai havia sentit el mallorquí per que el meu pare allà sempre parlava en espanyol. Tot d’una en vaig adaptar molt bé. El primer poble al que vàrem anar va ser Valldemossa que també te muntanya. Em recordava molt l’ambient en que havia viscut. I, a més, ho trobava més guapo que el poble del que venia. Record que vaig dir “Quin lloc més bonic !” Al cap de dos anys vàrem anar a Esporles que també te muntanyes. Des de nin sempre m’he mogut a prop de la muntanya.

✎ Sebastià i Linita en l'actualitat

P.- Com va evolucionar aquesta atracció?

R.- Vaig estudiar la carrera de Magisteri i em vaig especialitzar en Educació Física. Des que tenia tretze anys m’agradava trescar per les muntanyes. Per exemple, des d’Esporles a S’Ermita. Sempre que podia anar per amunt a qualque banda hi anava. I quan vaig començar com a professor d’Educació Física a l’escola Annexa li vaig dir al director  si li semblava bé que fes un grup excursionista. Era un grup federat format per uns vint alumnes. Durant el curs feriem excursions i al final de curs un campament. S’ha de dir que el director era Don Melcior Rosselló (2) un dels autors de les Rutes Amagades de Mallorca. Una persona que entenia el mon de la muntanya i que tenia molta confiança en jo. Tot d’una en va dir que si, que li semblava una idea molt bona. A més jo em duia els al·lots els dissabtes i de vegades els dissabtes i diumenges fora de l’horari docent. Es a dir, jo feia el meu horari i això ho feia a més a més! Els pares que deixaven venir els al·lots tenien confiança en jo donant perquè era el seu professor d’educació física. Mai vaig tenir cap problema amb els pares. A l’inrevés, agraïts per que veien que els nins s’ho passaven bé.

P.- I com arribes al mon associatiu?

R.- Amb tot això em vaig relacionar amb altres grups i amb les persones que duien clubs. Per exemple, el GEM o el Club Pollença que tenien seccions infantils i de vegades fèiem activitats conjuntes. En aquell moment s’encarregaven de la federació en Pere Brunet i en Pere Llofriu que eren delegats de la FEM (Federación Española de Montañismo). Entre els dirigents de clubs varen fer una espècie de d’associació al marge de la Delegació. Ens trobàvem per fer activitats conjuntament. Li vàrem posar un nom curiós. No se a qui se li va ocórrer. Era Unió Excursionista de les Illes. Suposo que va ser copiat del nom d’una entitat de Catalunya (3). Era una eina de coordinació. Ens trobàvem un pic al mes. Varen fer la primera trobada d’excursionistes de les Illes a Lluc amb molta de gent, més de cent excursionistes hi assistiren. El Santuari ens va acollir i deixar les seves instal·lacions. Parlem de l’any 1977,  i continuaren durant la segona meitat dels setanta. Fins que un bon dia en Pere Llofriu ens va dir “Per que no us feu càrrec de la Delegació voltros?” I des de Madrid la FEM ens va dir que estaria molt bé que ens constituíssim en la Federació Balear. Nosaltres, ho varen veure bé. S’ha de dir que eren un grup de set persones ben avengudes. Tots teníem un esperit que, per una banda era optimista per la joventut i per l’altra creiem que la muntanya era un lloc valuós i que necessitava protecció. En aquells moments el GOB començava de forma paral·lela la seva vida. Hi havia alguns que compartiem ambdues associacions. Erem muntanyencs i ecologistes. Ho teníem clar. De fet vàrem participar en campanyes de protecció com Prou Autopistes!  Salvem sa Dragonera i d’altres. Tot un seguit d’atemptats contra la natura. Teníem entre 25 i 30 anys. Ens moguérem i posarem en marxa la Federació. Feia falta un voluntari per ser president. Algú va dir “Tu Sebastià que ets mestre i saps escriure en català...” Bé... però jo no sabia escriure en català!  “Però bé, saps escriure!” Si hem de fer una carta o una presentació. Nosaltres sempre xarràvem en mallorquí. Insistiren dient que jo havia estudiat i ho podia ser. I vaig acceptar sense dubtar-ho. Va ser un honor. I vaig gaudir dels set anys de ser el primer president amb un equip petit, però eficient, Bernardí Company i Josep Maria Garcia Fargas. Al cap d’aquest període va néixer el primer fill i volia dedicar temps a la família. Vaig demanar el relleu i trobaren un candidat en la persona d’en Pep Toni Aguiló.

✎ Sebastià Barceló i el seu net, dues generacions de muntanyencs

P.- Quina va ser l’evolució d’aquell primer grup de feina?

R.- Alguns dels que feien feina en aquell grup inicial entraren a fer feina en el Consell de Mallorca en aspectes relacionats amb la muntanya. Per exemple en Pep Toni va ser un dels que més feina va fer en relació al crear el GR de la Serra de Tramuntana. Record que en una reunió de la Federació jo vaig ser el primer sorprès quan en varen comentar “A Mallorca no teniu un GR encara?”. I jo vaig dir “I que és això d’un GR?” Ens donaren un dossier de com es feia un GR i em varen demanar alguna orientació de per on havia d’anar. Jo coneixia moltes excursions, però no la Serra com un tot. Aquesta idea de fer tota la tirada de la Serra va arribar desprès. Es començaren a fer les travesses. En aquell moment no hi havia indicacions. Però hi havia més camins que ara. No teníem dubta en sortir que arribaríem per un costat a l’altre. No trobàvem problemes. La principal diferencia amb la situació d’avui, era que si pel camí hi havia una possessió i ens acostàvem ens obrien les portes. Si havíem d’omplir la cantimplora l’omplíem. Fins i tot, qualque vegada ens convidaven a pa i sobrassada. Estic parlant de grups –tant d’adults com de nins- d’entre una dotzena i quinze persones. No vol dir que sempre ho fessin! Les barreres estaven obertes. Eren uns temps daurats que ara direu, però era possible? Uns temps molts bons.

✎ Una entaulada amb el senyor de Sa Costera

P.- Quins elements feies servir per planificar les sortides?

R.- Jo tenia com referencies les Rutes Amagades de Mallorca i els mapes militars. A l’hora d’organitzar i fer una excursió me’n anava a un exemplar d’una ruta. De vegades el comprava per ficar-ho a la motxilla. Amb les fotos solia bastar. I si tenia alguna dubte me’n anava al director, Don Melcior Rosselló coautor de l’obra, que ens donava consells i orientacions; “Millor aneu per aquí, per allà serà més fàcil...”

✎ En una excursió a S'Arrom, amb Sóller i el seu port al fons

Cada any fèiem un campament en el qual exploràvem durant una setmana una zona de Mallorca. Normalment de la Serra però altres vegades a prop de la mar. Fèiem sortides i excursions amb els infants. A vegades amb altres colles com ara el grup infantil del GEM. Ens deixaven –sense pagar res- un espai per posar les tendes. S’ha de dir que sempre fèiem una feina preparatòria. Amb això de que jo era mestre la gent em tractava amb consideració. Ens donaven aigua i tot el que necessitàssim. Les experiències culminaren a Cabrera. En férem dos quan era zona militar. Per sort alguns del nins que venien eren fills de militar i ens ho facilitaren. Podeu venir i fer-ho ens digueren. Tots els alumnes i infants que varen participar en aquesta experiència me conten que -d’aquella època- és de més boniques que han viscut a la seva vida. El primer campament li diguérem Camp den Robinson. Clar estar a una illa i anar a explorar-la! Avui anem a N’Ensiola(4) demà a una altra banda. Jo no m’ho coneixia molt, però allà no et pots perdre. I fins aquí, més o manco, arriba la meva vida vinculada a la Federació. 

P.- I desprès d’aquesta etapa, has mantingut la seva activitat?

R.- He continuat fent excursions. Amb en Gaspar Valero i altres. Un dels grups amb els que he anat, ja a una època madura, ha estat els RACONERS (5). Jo, com a persona de certa edat, vaig aportar una visió de més llarg abast al grup. I, en tot, ha estat una experiència compartida molt satisfactòria.

✎ Imatges de la seva etapa amb Els Raconers

P.- Has esmentat una sèrie de noms. Hi ha altre que voldries destacar per alguna raó?

R.- Un excursionista d’aquells temps de referencia i un model per a noltros era en Pep Xisco Pardo. D’aquell grup inicial a la Federació del que parlava era el que tenia més experiència del que feien els catalans, del que es feia defora. Ell havia anat als Pirineus amb la seva dona Pilar que també es excursionista. Era un poc el que, des de segona fila, marcava el rumb. Com a excursionista era un model de persona responsable. Férem una revisteta en aquells temps que jo era president amb el GEM. Es deia Penyal. En Pep Xisco la va posar en marxa. Sortien descripcions d’excursions i altres temes d’interès. Suposo que el GEM deu tenir tota la col·lecció.

P.- Amb la perspectiva que tu tens, quines diferencies observaries entre la federació del segle XXI i els que tu protagonitzares a cavall entre els anys setanta i vuitanta del segle XX?

R.- Jo diria que, segons la meva experiència, és la llibertat. Crec que al principi, quan jo era integrant de la Federació teníem uns requisits per federar a la gent, per crear un grup de rescat en muntanya i per altres tantes coses més. Però noltros teníem un marge d’actuació en llibertat absolut. Fèiem el que trobàvem que havíem de fer. Vull esmentar també juntament amb Pep Xisco Pardo, en Bernardí Company que va ser secretari de la Federació. Era una persona molt competent. Havia estat al Alps i tenia una visió més ample.

P.- M’has indicat que Bernardí Company va ser el primer que et va advertir contra la massificació.

R.-  Fixa’t que en aquell temps en va advertir – a jo personalment – alerta amb la  massificació de la muntanya! Jo no ho vaig entendre ben bé. Massificació? Si quan sortim mai trobem a ningú! Record que una escola d’Innsbruck (Àustria) ens va demanar suport perquè volien dur muntanyencs dels Alps Austríacs aquí per fer excursions. De fet aquesta escola em va convidar a anar-hi allà per conèixer-los. Era una escola d’iniciació a la Muntanya que avui en dia seria l’equivalent d’una Escola de Guies de Muntanya. Aquesta convidada no la vaig aprofitar inicialment ja que va néixer el nostre fill Jaume. Però més tard vaig anar amb la meva dona i el fill per que ho volia conèixer i valia la pena anar-hi. Si tu eres aficionat a la muntanya anaves a aquest centre. Et donaven unes classes teòriques i tot el que havies de menester. Desprès podies ascendir a guia. Era una formació molt ample. Allà tenen molta més tradició i activitat. Ens digueren que volien dur gent de la seva escola per conèixer les nostres muntanyes. I jo vaig dir “Fantàstic! Vindrà gent experta a descobrir Mallorca.” I al principi era vera. Venien grups selectes. Però jo no entenia el concepte de massificació que, molt encertadament, ja intuïa Bernardí Company. La diferencia més gran és la massificació. En Bernardí, que era molt ecologista, deia “La massificació perjudica la muntanya”. Sempre hi ha gent que es pionera per la seva sensibilitat. Som com profetes. I en Bernardí era d’aquests. Li deien “Però de que parles?” Ho teníem una mica com un bitxo rar. Perquè ens parlava de temes i coses que nosaltres no veiem. Ell era escalador i hi ha una diferencia amb els muntanyencs. Anava a escalar a Pirineus, als Alps i a altres llocs.

✎ Al seu estimat porxo de Sóller, compartint taula

P.- Quin voldries que fos el teu llegat i el de la teva fornada per les futures generacions de muntanyencs?

R.- Jo com educador vaig veure que la muntanya te uns grans valor educatius. Jo no sabia ben bé que eren al començament. Però sabia que quan em duia els al·lots aprenien una certa disciplina sense que jo els hagués de predicar ni coaccionar.  Aquests valors de solidaritat, cohesió i respecte als companys tenien molt d’interès educatiu. Ho he comprovat amb antics alumnes que ara tenen 50 o 60 anys. Han mantingut aquest esperit. A la natura se l’ha d’estimar, conèixer i respectar. En Bernardí ens ho recordava permanentment. A la natura, primer de tot, se l’ha de conèixer. Perquè no pots estimar una cosa si no la coneixes. No pots estimar una persona si no la coneixes! Se l’ha d’estimar. S’ha de conèixer. Tu veus que la muntanya –que esta lligada a la natura- et dona un paisatge, una experiència, una capacitat per moure’t que al teu poble o ciutat no tens. S’ha de respectar. S’ha de cuidar. I s’ha de protegir. Jo vaig aprendre aquesta filosofia amb aquest grup. En aquells temps ja vàrem agressions importants a la natura. Urbanitzacions, carreteres, obres dins la muntanya i coses així. Un detall. En aquells temps primers hi havia alguns muntanyencs que estaven tan conscienciats –eren un poc talibans- que si veien alguna excavadora a segons quina banda si podien llevar les claus o fer alguna cosa ho feien ben tranquils. Veien que aquella excavadora no estava fent bé. Una cosa molt important és que la muntanya la sentien com quelcom propi. Era part de la nostra vida i per això la defensàvem. Recordaré sempre que un d’ells, un muntanyenc que no era de la federació, em va dir “Sebastià, si necessites qualcú que vagi a espenyar una màquina o a fer qualque malifeta a una construcció pots comptar amb jo” En aquells temps varen fer la construcció il·legal de Es Guix (6). Els muntanyencs veiem el perill que existia.

Tot el contrari va ser el Santuari de Lluc, que va intentar protegir i cuidar el patrimoni natural.

P.- Ara que l’esmentes, quin paper va tenir Lluc en les activitats muntanyenques?

R.- Jo estic relacionat amb el Santuari per motius familiars. El meu pare va ser blavet i un oncle meu va ser frare dels “Coritos” (nom popular donat als integrants del Missioners del Sagrat Cor). Per aquest lligam, jo sempre he dit que Lluc era com la casa de la meva família.

Als muntanyencs Lluc –i ho record molt bé- sempre ens va acollir amb els braços oberts. Havia una zona del Santuari que era l’acolliment (a l’entrada de la plaça Bisbe Campins) amb cuina i llenya sempre preparada pels excursionistes. El meu oncle que feia feina allà –era l’administrador- va fer dur d’Itàlia una màquina de “bevenda calda” (begudes calents) i la va fer posar al costat de la botiga de records. Per que els excursionistes que arribaven tard, quan el Santuari estava tancat trobessin una beguda calenta. Amb una moneda! Al cap i a la fi, el meu oncle era l’ecònom (figura religiosa que administra els bens d’una església, monestir o diòcesi).

Ramón Ballester (7), que era el prior de Lluc, era una persona que tenia molta afinitat amb els excursionistes. Era botànic i una persona que estimava la natura. De fet ha estat un dels meus mestres de natura. Amb el prior de Lluc he fet excursions en les que em mostrava les plantes i els seus noms populars. Ell era farmacèutic i tenia formació botànica. Coneixia les plantes i els endemismes. Tot els teixos que es troben a la plaça gran de Lluc els va sembrar ell.

El meu conco Bartomeu Barceló –l’ecònom de Lluc- era també naturalista. Ell creia molt en que la natura és una font de salut. Li agradava molt caminar i sortia  amb el Pare Rafel Juan (8). El conco va ser el primer que em va dur d’excursió al Torrent de Pareis. Va ser també un destacat apicultor, tema sobre el que va publicar un llibre. Pare Rafel tenia un ample coneixement dels aspectes etnogràfics, històrics i referents a llegendes i el meu conco –que va cuidar molt el Santuari des del punt de vista material- tenia un esperit més pràctic.

Els frares de Lluc eren uns grans defensors de la seva zona. I sabien que els muntanyencs de cor eren els seus aliats. Ho tenien claríssim! El Pare Ramón ens va dir “Per qualsevol cosa que organitzeu des de la Federació tu saps que aquí tens les portes obertes!” Jo particularment tenia les portes obertes personalment i institucionalment! Vàrem fer el III Aplec Excursionista dels Països Catalans a Lluc (9). El primer fet a Mallorca a on s’ha celebrat en altres ocasions.

Tampoc hem d’oblidar les eucaristies a la muntanya i la celebració de Sant Bernat de Menthon.

✎ Barceló, davant el pou de neu del Comellar de n'Arbona

P.- Hi ha alguna cosa més que li agradaria afegir?

R.- La meva vida ha estat lligada a la muntanya. I tinc la sort de que em vaig fer una casa que, al matí, quan obri les finestres puc parlar amb la muntanya.

                                          Entrevistador: Xisco Simón

Notes

(1) Els maquis van ser els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra Civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Eulogio Limia Pérez descriu 2.235 guerrillers morts o capturats en combat, fins la seva desaparició a finals dels anys 50.

(2) Melcior Rosselló Simonet (Santa Maria del Camí, 1916- Palma, 2010), fou un mestre i pedagog mallorquí. Fa els gràfics de les Rutes Amagades de Mallorca de Jesús Garcia Pastor (1964-1980). També col·laborà amb el Grup Excursionista de Mallorca. El 1973 obté un Premi Ciutat de Palma. Al 1998 li es concedit el Premi Ramon Llull com a reconeixement per tota una vida dedicada a l’ensenyament i a la formació dels mestres de les Illes Balears. L’escola pública de Santa Maria porta el seu nom des de el 1992.

(3) La Unió Excursionista de Catalunya (UEC), és una entitat excursionista formada a Barcelona el 1931. És el producte de la fusió cinc entitats a les que amb posterioritat s’afegirien d’altres. Des de 2010 i com a resultat d’un canvi normatiu te el nom de Unió Excursionista de Catalunya Agrupació Esportiva (UEC). La UEC té un caràcter col·lectiu i ha desenvolupat una xarxa de refugis de muntanya. Publica des del 1975 la revista bimensual Excursionisme i ha creat l’Arxiu Bibliogràfic Excursionista.

(4) Petita península ubicada al sud-oest de l’illa de Cabrera Gran. Disposa d’un far situat al punt més alt (121 metres) que abasta vint milles nàutiques.

(5) Grup d’aficionats a la muntanya agrupats entorn del BLOG Racons de Tramuntana (https://raconstramuntana.blogspot.com/) Al 2016 i desprès de rebre pressions per part de funcionaris adscrits a la conselleria de Medi Ambient decidiren interrompre les noves entrades a la seva web, deixant accessible tot el material aportat des del 2006. Avui en dia encara estan actius una gran part dels seus integrants, de manera més discreta. El lloc web mostrava, a mode de diari personal dels autors, continguts de les seves sortides, actualitzats amb freqüència i sovint comentats pels lectors. Entre d’altres aportacions significatives se’ls atribueix la redescoberta de Sa Crivella, Cingles de N’Amet i el Pas des Sineuer.

(6) El Tribunal Suprem va confirmar en sentencia del 16/03/2016 que els terrenys de Es Guix eren rústics i no reunien els requisits per a ser considerats com a urbans, tal com pretenia l’ajuntament d’Escorca. Els terrenys i la construcció il·legal porta molts d’anys abandonada i es una font de contaminació de l’entorn.

(7) Ramon Ballester Vives (Son Servera, 1934-Palma, 2023) era Missioner dels Sagrats Cors. Va ingressar al noviciat el 19 de febrer de 1959 i va professar a la Congregació de Missioners dels SS.CC. a l’any següent. Al llarg de la seva vida es va dedicar a la formació dels joves. Donada la seva afició a la literatura i poesia, fou un home sensible a la bellesa i la cultura popular. Ja abans de ser ordenat prevere, va produir alguns treballs per a Vinculum, va col·laborar amb el P. Cristóbal Veny i el seu company de curs, Guillem Celià. Va ser director de la revista Lluc que durant el franquisme recollia articles de cultura i literatura, sempre en català. El 1977 és enviat a Lluc amb el càrrec de Prior, retornant a Palma a finals de 1984.

(8) El Pare Rafel Juan i Mestre nasqué a Porreres el 1908 i morí a Lluc el 1989. Es llicencià en Filologia clàssica a Roma, on també estudià arxivística, diplomàtica i biblioteconomia a l’Arxiu Secret Vaticà. El 1923, ingressà a la congregació de Missioners dels Sagrats Cors, professà el 1924 i fou ordenat de prevere el 1931. Es dedicà a l’ensenyament a Mallorca i a l’Argentina, però excel·lí sobretot com a arxiver de Lluc, tasca que dugué a terme en dos períodes (1935- 1941 i 1958-1989), durant trenta-set anys. Ordenà i catalogà definitivament la major part del fons documental antic del santuari i contribuí a la seva coneixença. Fou un excursionista entusiasta que apamà tot Escorca i la seva rodalia.

(9) La Unió Excursionista de les Illes va ser l’organitzador del 3è Aplec Excursionista dels Països Catalans durant els dies 12 i 14 d’octubre de 1979, al Santuari de Lluc.