Recull d'activitats del GEM
Possessió Cas Frares, Sa Torre, Sa Caseta i Capocorb Vell
A la secció de Cultura de la mà de Jaume Pericàs, gran coneixedor de La Marina de Llucmajor, hem caminat amb el permís previ, per finques privades i des del GEM volem agrair a en Jaume les gestions fetes i als propietaris per deixar-nos gaudir d'aquest paratge tan singular.
✎ Tomeu Porcel (president del GEM), Antònia Mora (responsable secció Cultura) i Jaume Pericàs (guia)
La Marina de Llucmajor és una zona de la costa sud-oriental de Mallorca caracteritzada per un paisatge pla de secà, pedregós i calcari que s’endinsa cap al mar, dominat històricament per l’agricultura, la ramaderia i un poblament humil però continuat des de la prehistòria fins als nostres dies.
Aquest entorn ha preservat vestigis molt antics —des de restes megalítiques fins a possessions i molins del segle XIX— que ens parlen de maneres de vida adaptades al medi: aprofitament de l’aigua, conreu de secà (ametllers, garrovers), construccions en pedra seca i l’encaix de l’home amb un paisatge auster i salvatge.
✎ Cisterna per l'aprofitament de l'aigua
Llucmajor disposa de 175 BIC. Bé d'interès cultural dels quals són prehistòrics més del 90%.
La visita ha començat a la possessió de Cas Frares, datada del II mil·lenni – I mil·lenni a. C. (cultura talaiòtica). Va ser propietat dels cartoixos de Valldemossa. Actualment de la família Ripoll – Francisca Taberner.
✎ Cases de possessió de Cas Frares
Disposa de 5 BIC: Talaia, Poblat, Cova, Cases i vestigis arqueològics de talaiots i sitges (no protegits BIC però d’interès etnològic i arqueològic). Molí de sang, sitges de gra que evidència de la gestió de cereals i emmagatzematge prehistòric.
Pedra seca i murs antics dispersos: signe de l’antic parcel·lat agrari tradicional. També una bassa dels temps megalítics molt gran amb columnes. Per desgràcia la vegetació ho ha invadit tot i no es pot percebre amb claredat tot aquest patrimoni.
✎ Restes arqueològics invadits per la vegetació
Els talaiots locals estan molt fragmentats perquè sovint es van reutilitzar els blocs de pedra per a construccions posteriors (cases, marges de pedra, barraques).
En Jaume va compartir dues glosses del lloc:
Es gall de cas Frares canta,
es de son Mut li respon
i es de can Bouet diu: -Com?
Es de sa Torre comanda
---------------------------------------------------------
Civadeta, civadeta, que ets de mala de segar !
voldria que tornàs mar Cas Frares i es Canyar
Gomera i Gomereta,
sa Torre vella i sa Pleta
i tots es confrontants que hi ha
Degut a la gran quantitat de fang a les finques per les nombroses pluges, optarem per anar amb cotxe fins a la possessió històrica Sa Torre.
Data de l’època islàmica (segles X–XII), el nom original era al-Borge, reflectint l’origen de la finca com a alqueria en l’època musulmana.
Possessió poderosa, que reflecteix les formes de vida senyorial i agrícola. Restes de construccions nobles, escuts i inscripció de mercaders i famílies nobles. Tipus d’habitatge principal i dependències de treball de la possessió. Integració de Sa Torre en el paisatge local i la seva importància econòmica a l’antigor. L’any 1900 la finca disposava de 8000 quarterades i 2000 ovelles.
✎ Cases senyorials de Sa Torre
En el 1381 era propietat de Bernat Febrer, Berengari de Santa Cilia i Pedro de Villalonga, propietat dels Villalongues del segle XVI al XX. Nicolau Villalonga (marquès) casat amb Catalina Zaforteza i Togores (La Gran Cristiana) va ser hereu el seu fill Josep Francesc Villalonga i Zaforteza casat amb Maria Dolors Cotoner que va heretar la filla Bàrbara Villalonga Cotoner (16/2/1900) que es casà (11/9/1924) amb Mariano Lambea i Massa (Tinent General de l’exèrcit). El Senyor era militar i va donar diners als Carlistes, i ho va perdre tot. L’any 1936 l’era es va pegar foc i cremar estris, garbes, pallers,... tot es va perdre. L’any 1936-1937 es va vendre i parcel·lar: Sa Figuereta, Cabrianes, ses Rotes Velles, es Camp de sa Vinya. També va ser testimoni del contraban i estraperlo, la família Pasqual (anys 40 a 70) els dos germans Martí i Toni feien fins a 3 viatges en una mateixa nit: “Al·lots avui hi ha ball”.
Disposa d’un molí de torre ample que dona a la carretera.
✎ Foto de grup amb el molí de torre ample al darrere
Testimoni d’en Sebastià Amengual Jaume, els seus pares eren els amos a principi del segle XX. “Entre missatges i jornalers devien esser 26 o 30 persones, n’hi havia que anaven a dormir a casa, altres dormien amb les bísties dins la païssa en lliteres d’herbes de vorera del camí. Quan havien de tondre, tomar ametles o segar faves venia més gent que anava a jornal”
“Les ovelles, a prop de 2000, es movien entre les 10 o 12 possessions dels senyors, el camí de muntanya que passa per s’Arenal – Ses Cadenes – Son Sant Joan i arriba al Teix era seu, cada 10 kms hi havia una cisterna o aljub per abeurar el bestiar”
Sobre la dieta: “Cada matí no bevíem ni llet ni cafè, menjàvem sopes escaldades. A les 4:30 el pareller major s’aixecava i feia les sopes, al temps que els altres arreglaven les bèsties i després partien cap a llaurar. A les 12 tocava la campana per anar a dinar, uns menjaven a les cases i als que estaven enfora els duien es dinar amb una ase i un carro. Un cop dinat partien a fer feina fins posta de sol, tornaven a ses cases, es rentaven i anaven a sopar. Tota la setmana menjàvem cuinat: faves, llenties, mongetes. Els diumenges solíem menjar: sopa, arròs i/o bullit o conill amb ceba”.
Actualment l’edifici alberga un hotel de 5 estrelles de capital estranger.
La tercera aturada l’hem feta a sa finca Sa Caseta on hem visitat restes talaiòtiques i vida del secà. Data del II-I mil·lenni a.C. Vestigis de talaiots (poblament agrícola i sedentari primerenc). Hi ha restes de tres talaiots (dos circulars i un rectangular) associats a un habitatge prehistòric local. Estructura de sitges de gra i marges de camp antics. Important per entendre la distribució del poblament prehistòric.
Ens ha encantat la bassa coberta de capcurucull de grans dimensions i altres de més petites (no protegides).
✎ Bassa coberta de capcurucull
Cada dia Maria Antònia Salvà que nasqué el novembre de 1869, caminava per aquest camí per anar a Llucmajor. La seva mare mor als pocs dies de néixer i va ser criada per la seva dida (pagesa) entre Llucmajor i s’Allapassa, als 4 anys ja feia gloses, els seus mestres i amics Mn. Costa i Verdaguer, la seva vertadera escola fou la cançó popular i el llibre sempre obert del camp i la natura.
✎ El camí que cada dia feia Maria Antònia Salvà
“ ... jo era una apassionada de la naturalesa, amb la qual vivia en contacte durant llargues temporades que passàvem al camp. Des de les magnes postes de sol, i els pinars olorosos i la vastitud dels sementers, fins a les coses més humils; una bresca de mel extreta del buc, un niu de busquerets, impensadament trobat, tot em guanyava el cor. D’aquestes miques va plena la meva pobra poesia; pobra només pel que mira a mi mateixa, que no la sé expressar: rica per la meravella de cada cosa, per l’obra de Déu, que jo no faig més que dir” (Entre el record i l’enyorança, pàgs.29-30)
Llorenç Villalonga diu sobre ella: “Vos heu dit “Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada”. Però jo vos dic: ‘Sí, però d’una abella qui sap gramàtica i coneix diverses llengües. Aquesta poetessa vernacla domina tots els idiomes derivats del llatí. Tradueix Mistral, Francis James, Bruguière, Manzoni, Leopardi,... La humilitat consisteix a ser sabent que s’és i no a aparentar. Si na Maria Antònia no hagués sabut que la floreta humil és valuosa, és a dir, que no te res d’humil, no l’hauria cantada”.
En Jaume ha compartit tres poemes d’aquesta gran poetessa:
Recorregut Sa Llapassa - Llucmajor: La Bombarda
Baixant del camp cada tarda
passava mos anys primers
pel cantó de la bombarda
que juntava dos carrers
Reforçant la cantonada
és romasa, com un bloc
d’on sortí, d’on fou portada
ningú ho sap…, ni jo tampoc
Quatre coses
M’abelleixen 4 coses
qui prou les sabrà lloar ?
El sol que bada les roses
l’aigua que les fa brostar
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar
Rústica Padrina
Rústica padrina que cerns la farina
que gires les figues damunt el terrat
que adorms a la falda el nin o la nina
arranques les herbes que creixen pel blat
Rústica padrina que saps la doctrina,
que mai no parlares sense humilitat
rústica padrina que et creus teranyina,
seràs seda fina per l’eternitat
✎ Bassa d'aigua descoberta
La darrera visita ha estat a Capocorb Vell – Poblat Talaiòtic de Mallorca.
A les primeres èpoques documentades hi trobem restes com les del Poblat prehistòric de Capocorb Vell, dels qui sabem que la cultura talaiòtica segona edat de bonze i edat de ferro (II-I mil·lenni a. C.) va deixar un llegat arqueològic extraordinari a tot el terme. Un poblat a cada km2!
Capocorb Vell és el jaciment arqueològic més monumental de Mallorca i un dels més significatius de les Illes Balears i de la Mediterrània Occidental.
✎ Itinerari per Capocorb Vell
El poblat va néixer a finals del segon mil·lenni, és a dir cap a l’any 1000 abans de la nostra era, als inicis del Període Talaiòtic. Vers l’any 500 fou transformat per les societats balears, després d’una sèrie de conflictes civils generalitzats per tota l’illa, fins a l’arribada de les tropes romanes a l’illa, conduïdes per Quint Cecili Mètel, a l’any 123 abans de la nostra era.
No se sap ben bé fins quan perdurà l’ocupació romana del poblat i si aquest fou habitat per poblacions emmarcades en l’orbita bizantina. El que és cert és que al llarg del període musulmà es fundà una alqueria, de la que queden restes de grans parets, les quals foren reformades en el període de dominació cristiana. A partir de finals de l’any 1229 de la nostra era, sota el mandat catalanoaragonès de Jaume I. A partir de llavors aparegué el que avui coneixem com a Possessió de Capocorb Vell.
Després de diversos intents, sense èxit, per a l’establiment d’un petit nucli de població a la zona, es va arribar a principis del segle XX, on la possessió es dividí en 4 parts.
La més rica d’elles contenia el poblat i la possessió. És a partir de l’any 1918 que l’arqueòleg català de l’Institut d’estudis Catalans, Josep Colomines, realitzà tres excavacions que donen lloc al descobriment de 5 talaiots, 3 rodons, 2 quadrats, una gran muralla i una quinzena de recintes, entre cases i diferents espais oberts.
✎ Un dels tres talaiots rodons
Aquests espais comunitaris acompliren dues funcions:
1. La de torre de guaita i control visual del territori. Des del punt més alt d’aquests edificis es controla una gran extensió de territori que permetia comunicar-se amb poblacions veïnes; divisar l’arribada de visitants, incendis o tempestes. En el cas de Capocorb Vell es té un control visual que abraça des de l’illa de Cabrera fins al Puig de Randa.
2. Espai de treball comunitari. Una de les grans preguntes sobre els talaiots és saber que s’hi feia al seu interior. En el cas mallorquí hi ha diversos d’ells on s’han documentat tasques comunitàries com: espais de reunió, esquarterament i repartició d’animals o espai per a l’emmagatzematge cerealístic.
La construcció dels mateixos es realitzà mitjançant tracció animal, on els bous foren un element clau, la força i el treball col·lectiu dels habitants dels poblats. Mitjançant rampes d’arena s’aixecaren, de forma successiva, les diferents fileres fins a arribar a l’alçada màxima desitjada.
Al voltant dels talaiots de Capocorb Vell s’edificaren les cases de planta rectangular. Aquestes estaven formades per un únic espai, on trobem diferents àrees de treball vinculades al processament d’aliments, com la carn, el cereal per fer farina o les diferents plantes silvestres que van ser utilitzades per acompanyar brous i estofats o per elaborar estris com senalles, culleres o altres eines d’ús diari, de les que ens han quedat molt poques restes. També cal pensar que en elles hi hauria una zona emmagatzematge de cereals, en grans contenidors ceràmics, aigua o els diferents estris utilitzats per les tasques diàries.
✎ Cases de planta rectangular
A cap casa no hi podia faltar una foganya, que acompanyaria els habitants a les llargues i fredes nits d’hivern, proporcionant-los llum i escalfor, mentre es cuinaven i preparaven els diferents aliments.
A les cases podem observar diferents bases de columna, que en el moment d’ús estarien compostes per diferents blocs de pedra amb la finalitat de sustentar el sostre, format per un aiguavés, i construït amb un sistema de bigam d’ullastre, i una argamassa de terra i petits macs de pedra. Aquest estaria suportat per parets, que en el cas de Capocorb Vell, podrien arribar a tenir una alçada que superaria els dos metres.
En elles podrien arribar a viure entre 10 i 12 persones, la vida de les quals es desenvolupava al seu exterior, utilitzant-se els habitatges com espai d’aixopluc.
Gràcies Jaume Pericàs per compartir la teva estimació per la Marina de Llucmajor amb el GEM.
Jaume Pericàs (guia) i Pilar Ponce (responsable revista)